La música ens pot despertar moltes sensacions diferents: felicitat, nostàlgia, tristesa, esperanza... Alguns tipus de música ens agraden més que altres, però fins i la música que no voldríem sentir mai la distingim del soroll. El soroll no ens desperta sensacions (potser moltes molèsties) però, igual que la música, no és més que un conjunt de sons que es transmeten a través d’ones mecàniques –ones que necessiten un medi com per exemple l’aire, no es transmeten en el buit–. Quina és, doncs, la diferència entre el soroll i la música?
Més enllà de les sensacions podem diferenciar la música del soroll des d’un punt de vista tècnic. El soroll són sons aleatoris que no tenen ordre ni ritme, mentres que la música té unes estructures periòdiques i repetitives. Aquesta diferència es mostra en la representació gràfica de les ones sonores, el soroll genera una ona completament aleatòria mentres que les ones de la música segueixen un patró repetitiu.
La ones tenen unes característiques físiques concretes: l’amplitud –alçada de l’ona– i la freqüència –repeticions per segon–. Les propietats de les ones determinen com són els sons que sentim, per exemple, un so és més fort quan l’amplitud és més gran, més agut quan la freqüència és més alta i més greu quan la freqüència és més baixa.
La freqüència és, doncs, el que determina que els sons siguin més aguts o més greus, per tant, a cada so li correspon una freqüència concreta. En música es tradueix en que cada nota musical té una freqüència específica. Per exemple, una freqüència de 440Hz (el mateix patrò es repeteix 440 vegades cada segon) és la nota musical La.
Però com sabem, no existeix una única tonalitat del La, sinó que les notes musicals es repeteixen en diferents octaves, les quals poden ser més agudes o més greus. Això vol dir que una mateixa nota existeix en diferents freqüències. Pujar una octava equival a duplicar la freqüència de la nota i baixar-la a dividir-la entre 2; per tant, una nota de 880 Hz i una de 220 també seran Las, una octava més aguda i una més greu respectivament. Aquesta relació es pot extrapolar a tantes octaves com vulguem, tot i que com l’espectre audible dels humans és aproximadament d’entre 20 Hz a 20.000 Hz, només podrem escoltar 10 tonalitats de La diferents.
Quins són els orígens de l’escala musical?
Les notes musicals dins una mateixa octava no s’han definit de forma aleatoria, sinó a partir de relacions de proporcionalitat entre elles que nostre cervell percep com agradables.
Els grecs ja jugaven amb cordes tensades de diferents longituds per aconseguir sons diferents, però va ser el famós matemàtic Pitàgores (580-520 A.C.) qui va descobrir la relació matemàtica entre els sons emesos i les longituds de les cordes; i a partir d’això va dissenyar la primera escala musical.
Pitàgores s’adonà que la sensació auditiva al tocar una corda d’una certa longitud, L, era exactament la mateixa que si la tocava fixant el seu punt mig, L/2, tot i que aquest segon so era més agut. Per ser precisos, la corda més llarga sonava exactament una octava més baixa ja que la freqüència de vibració era la meitat.
Seguidament, va fixar la corda a 2/3 de la seva longitud, i va descobrir que la freqüència de vibració era 3/2 de la freqüència inicials (de la corda L). Després la va fixar a 3/4, i la freqüència va passar a ser 4/3 de la inicial. A partir de relacions entre les longituds de les cordes, Pitàgores va desenvolupar la primera escala musical, que avui en dia coneixem com escala natural o escala Pitagòrica i és l’escala en que es basa l’escala actual coneguda com escala temperada.
Per diferenciar quan fem soroll de quan fem música podem pensar que quan fem soroll fem caos, però quan fem música fem ciència.
Comentarios